El sí i el no de les consultes

Darrera enquesta de La Vanguardia sobre el vot independentista: 35% a favor. Enquesta de la UOC: 50,3% a favor. Enquesta d'El Periódico (del 2007): 34% a favor. Resultats del referèndum d'Arenys de Munt: 96% a favor (amb 41% de participació).

Amb aquests números al davant, no és difícil deduir que els contraris a la independència prefereixen quedar-se a casa abans que dipositar una papereta amb un “no”.

Per què passa, això? Aquestes consultes han estat un objectiu de l'independentisme durant tant de temps que és difícil no veure-les com una mena d'acte independentista en elles mateixes, independentment del seu resultat. Les pròpies entitats organitzadores no amaguen el seu perfil obertament sobiranista (Plataforma del Dret Decidir, Deumil.cat, Sobirania i Progrés, etc.).

Això fa que els contraris a la independència vegin la consulta com una mena de míting independentista. Només el fet de dipositar el vot (encara que sigui negatiu) és percebut per molts com un recolzament a les tesis sobiranistes. El fet que en les cues per votar no manquin les estelades suposo que accentua aquesta idea.

Què s'hi pot fer? Tal i com està tot organitzat, poca cosa. Potser els promotors de les consultes podien hacer delegat la seva organització en entitats menys significades políticament. Crec que hauria estat una passa assenyada. Però pels motius abans esmentats és molt difícil muntar un referèndum sobiranista sense etiquetar-lo (i etiquetar-se) ideològicament. En aquest sentit, els Ajuntaments haurien estat els organitzadors més “neutres” en tant que representants de l'Estat, però tots sabem que tenien les mans lligades.

De tota manera, aquesta reacció dels contraris a la independència em sembla molt humana. La política potser és cosa del cap, però ideologia és cosa del cor. No puc evitar pensar en la situació contrària: si el PP muntés un referèndum sobre la unitat d'Espanya, quants independentistes anirien a votar?